Tornar

Dret a una vida digna

Editorial Revista Convit/e Núm. 2.

Al començament del segle XX, milers d'europeus buscaven un futur millor emigrant cap a les Amèriques. Fugien d'un continent travessat per guerres, inestabilitat política i manca d'oportunitats de feina. Entre ells hi havia la meva àvia Maria, que als 16 anys va deixar enrere la seva Astúries natal. En aquell lloc se li negava l'accés a una educació bàsica i vivia condemnada a una vida de penúries. Va decidir instal·lar-se a Argentina, que aquells anys es presentava com un territori d'oportunitats. Va ser allà on va conèixer Clemente, un home aguerrit que formava part de la diàspora basca. A diferència de les seves germanes, que van triar Califòrnia com a destinació, Clemente es va embarcar a la ciutat de Bordeus cap a Buenos Aires. L'esperava un oncle que li va oferir una xarxa de suport inicial perquè pogués aprofitar la seva experiència camperola i fer-se un lloc en aquelles pampes remotes.

En aquell moment, l'Argentina experimentava un creixement econòmic ràpid. Tot i això, els migrants que arribaven encara s'enfrontaven a nombrosos desafiaments, com barreres lingüístiques i culturals, discriminació i condicions de vida precàries. Val la pena recordar la vaga dels llogaters del 1907, una fita en les lluites obreres a Argentina, en protesta pels abusos dels propietaris que imposaven augments de lloguer injustificats i mantenien condicions precàries als immobles. Tot i això, molts d'aquells migrants van aconseguir tirar endavant.

Maria i Clement es van casar i van tenir tres fills. El menor, el meu pare, després es casaria amb una dona descendent de migrants italians. Els Emiliani estaven entre aquells que van arribar des de la Itàlia septentrional, a qui despectivament se'ls anomenava polentoni , que literalment significa 'menjadors de polenta', un aliment molt estès a la cuina humil del nord d'Itàlia i que, a causa de la seva pobresa nutricional, tenia repercussions nefastes en la salut.

En definitiva, la meva família forma part dels més de 55 milions d'europeus que, cap a finals del segle XIX i principis del XX, van partir cap a noves terres exercint el seu dret a lluitar per una vida digna. Molts anys més tard em va tocar fer el viatge de tornada als orígens.

Tant la meva història familiar com personal m'acosten amb naturalitat a les històries de vida narrades en aquest número de Convit/e . Amb diferents motivacions, a cadascuna de nosaltres ens ha tocat cercar una nova vida lluny del nostre lloc d'origen. Com diria Sebastião Salgado, hem «realitzat un viatge personal extraordinari per arribar on som, cadascuna ha contribuït a la reorganització de la humanitat, cadascuna és part implícita de la nostra pròpia història».

Catalunya no s'entendria sense l'aportació de cada veïna i veí de la comunitat del carrer Joventut, que en la lluita per una vida millor enriqueixen tant Barcelona com els seus països d'origen. Tampoc no l'entendríem sense la lluita per la igualtat d'oportunitats de Mohammad, la recerca de justícia social de Lolita o la generositat superadora de Marta. Som conscients que, en conjunt, només representen una part de la nostra quotidianitat i que queden fora innombrables situacions d'injustícia i discriminació. Els processos migratoris estan regits per lleis que exclouen i discriminen, alhora que donen llum verda a pràctiques xenòfobes i racistes. Les migracions sempre han estat atrapades a la perversa paradoxa de ser necessàries i, alhora, rebutjades.

A Mescladís entenem que hi ha el dret a lluitar per una vida digna i, per tant, hi ha el dret a migrar. Això deixa de banda l'opció d'abordar la gestió dels fluxos migratoris des d'una perspectiva utilitarista on els migrants són benvinguts en la mesura que actuïn com a contribuents nets per al sosteniment financer de l'estat de benestar. Tot i això, encara que no sigui necessari, és un fet que així passa. La immigració ha jugat, juga i jugarà un paper fonamental en el creixement econòmic i és garantia per a la continuïtat de les polítiques socials. No hauria estat social sense l'aportació clau de la població migrant.

Els qui vulguin pensar en els desafiaments de la nostra societat han de ser realistes. Això inclou comptar amb cadascuna de les persones que participem a la realització d'aquesta revista. Som aquí per quedar-nos. Juntes tenim el repte de fer que totes i tots siguem ciutadans de ple dret. La plena integració de les persones migrants és la clau dels propers anys.

Benvingudes al Convit/e!

Martin Habiague