Tornar

Convit/e núm 6: Fronteres

Aquest octubre ha sortit a la llum un nou número de Convit/e, la revista de Mescladís, i ho fa amb una pregunta urgent: com podem seguir pensant les fronteres tal com ens les han explicat? Aquest número ens convida —o fins i tot ens desafia— a trencar aquesta mirada rígida que converteix la frontera en un mur, en una maquinària d'exclusió, en una arquitectura de la por. Ens proposa imaginar altres possibilitats, altres horitzons, altres maneres de conviure.

Des de la primera pàgina, la revista es presenta com una cosa que es mou i es transforma: gas, líquid i sòlid. Pensament que flueix. Idees que escapen dels marcs establerts. Reflexions que desborden i erosionen la narrativa única que associa migració amb amenaça. Convit/e és, en essència, una invitació a desobeir aquestes lògiques, a recuperar la imaginació política ia escoltar les veus que sobreviuen, resisteixen i creen més enllà –i malgrat– de les fronteres.

Imaginar altres horitzons

Martín Habiague (Mescladís)

Vivim en un temps en què la frontera ja no és només una línia traçada en un mapa. És un dispositiu polític, una arquitectura de la por, una maquinària que classifica, impedeix, dissuadeix. És, cada cop més, un mur mental abans que físic. El que més ens concerneix —des de Mescladís, des de la nostra pràctica quotidiana amb la migració, la cultura i els drets— és que la manera com gestionem aquestes fronteres respon a una lògica bèl·lica: una guerra al migrant. Aquesta lògica s'ha consolidat durant dècades fins a semblar inqüestionable. Com si hagués estat dictada pels déus. Com si no hi hagués existit, ni pogués existir, un altre model. Hem naturalitzat el control, exclusió, vigilància. Hem acceptat que Frontex —amb el seu pressupost creixent i la seva opacitat sistèmica— se'ns presenti com a solució quan en realitat és part del problema.

Però per què no som capaços d'imaginar una altra manera d'entendre les fronteres? I si el problema no fossin els cossos que creuen, sinó les idees que no es mouen? I si el veritable col·lapse no estigués als sistemes d'acollida, sinó a la nostra imaginació política?

Aquest model no funciona. Ho veiem cada dia. Les persones migrants es continuaran movent, encara que això impliqui jugar-se la vida. Europa respon a una opinió pública inquieta amb una posada en escena: murs, visats, detencions, externalització de fronteres. Ho fa des de fa més de 40 anys. Ha funcionat? No. Perquè migrar és una necessitat, un dret, un impuls humà. I no, no és una invasió ni una amenaça. És una constant històrica. El que sí que és nou —i tràgic— és la resposta letal: més de 29.000 persones han mort intentant arribar a Europa des del 2014. Una tragèdia ignorada que hauria d'escandalitzar el continent. Una tragèdia que avergonyirà futures generacions.

Paral·lelament, s'erosiona el dret a l'asil. A Espanya, tres de cada quatre sol·licituds de refugi són rebutjades. Persones que fugen de violències extremes queden en situació irregular, perdent els drets, la veu, la dignitat legal. I no n'hi ha prou de creuar la frontera. Les lògiques dexclusió continuen dins. Des del maltractament administratiu –cites impossibles, lleis que canvien, papers que no arriben– fins a la dificultat de validar estudis i trajectòries vitals. S'imposa un clima de sospita legal i social que bloqueja el reconeixement de la diversitat com a part essencial de la nostra identitat col·lectiva.

Tot i això, seguim aquí. Lluitant, creant, aportant. A la cuina oa l'aula, al carrer o als escenaris. El que és migrant no és un problema, sinó una possibilitat. Una riquesa, una promesa i una realitat. Perquè el que sí que funciona —encara que no es digui— és l'aportació de les persones migrants, tant als països d'origen com als de destinació: remeses que sostenen economies senceres, creativitat, coneixement, resiliència, creixement. A Europa ia ciutats com Barcelona, amb una població envellida i sistemes socials en tensió, les persones migrants som imprescindibles. Per què es nega aquest fet amb tant interès?

Aquí hi ha una paradoxa cruel. Si Europa deixés de ser atractiva per migrar, no ho veuríem com una victòria del control fronterer. Seria un símptoma de decadència, ho consideraríem un fracàs. Faríem congressos amb economistes, sociòlegs i empresaris per cercar solucions. I, no obstant, avui se celebra el contrari: que s'aturi, es bloquegi, s'expulsi. Com hem arribat a aquest deliri? Estem atrapats en una narrativa única que presenta la migració com a amenaça, càrrega o anomalia. Però aquesta narrativa és falsa. I ens impedeix pensar.

Quines són les conseqüències polítiques, socials i culturals de no atrevir-nos a imaginar cap altre horitzó? Qui se'n beneficia aquesta paràlisi? Ha arribat el moment de desobeir aquest marc. De preguntar-nos no com controlar la migració, sinó com acompanyar-la amb justícia. De deixar de parlar d'integració com si hi hagués una sola cultura per adaptar-se, i començar a parlar de convivència, de reciprocitat. Migrar no n'és una excepció: és la història mateixa de la humanitat. No es tracta d'obrir o tancar fronteres com si fossin comportes. Es tracta dobrir les ments. I els cors. De recuperar el dret a imaginar-se. De reapropiar-nos del dret a migrar.

I si comencem per aquí?

Benvingudes a la Convit/e

Subscriu-te a Convit/e

Convit/e és la revista semestral de Mescladís que uneix reflexió crítica, art i gastronomia des d´una perspectiva intercultural. Amb la teva subscripció recolzes els nostres projectes socials i culturals i reps: